Víctor Hugo ‘Grillo’ Demo (Rafaela, Argentina, 1956) és un pintor argentí establert a Eivissa que ha dedicat tant la seva vida artística com la personal a desenvolupar la seva pròpia manera d’entendre l’art, a través del compromís amb els projectes que l’atrauen, més que produir o crear simplement per una necessitat de pintar o vendre. Al llarg de quatre dècades, ha construït un llenguatge visual personal a través de la pintura, el collage i els objectes, que dialoguen amb la memòria de l’illa, els seus símbols i els seus colors. El gessamí és l’emblema del seu llenguatge visual, que s’expressa en l’art, l’artesania i el disseny.
Com va sorgir la col·laboració en el projecte Gessamí (gessamí) amb Elisa Pomar?
Sempre m’han interessat les tradicions i la joieria eivissenques; representen una part inigualable del patrimoni cultural de l’illa i de la seva història. Sempre he estat curiós per tot allò relacionat amb elles, i sovint he comprat petites peces de joieria que acabava regalant als meus amics perquè els encantaven per la seva originalitat, disseny i bellesa.
Es coneixien abans de començar aquesta col·laboració?
Fa anys que conec la petita botiga de l’Elisa a La Marina i m’han captivat els seus dissenys i peces, tant que hi havia un temps en què hi passava cada cop que anava a Eivissa. En aquell moment no tenia cap projecte concret al cap, i l’Alberto Amador em va suggerir la idea de fer alguna cosa amb l’Elisa. Ens vam reunir i vam parlar de la tradició i de com reviure el nostre patrimoni joier. Ella va venir a casa meva per veure el meu taller i el meu món, i va sorgir de manera natural una col·laboració que ha donat lloc a aquesta col·lecció de joies petites i originals, així com a la meva contribució artística a la botiga, amb alguns dels meus dibuixos i pintures que han inspirat Gessami.
Quin és l’objectiu i l’abast d’aquest projecte?
Hem reunit una selecció de peces úniques en molt poc temps i amb la calor asfixiant. No m’agrada treballar al juliol i a l’agost, però vam aconseguir donar a la idea un gir creatiu i presentar aquesta petita col·lecció, que té un objectiu més ampli. A partir de setembre, ampliarem la idea amb més instal·lacions pròpies a la botiga i noves creacions per portar aquesta col·laboració més enllà.
Has passat de ser pintor a ser joier?
M’agrada fer tot el que em demanen, però sóc pintor. No és la primera vegada que treballo amb joieria; ho vaig fer amb Carolina Herrera fa temps perquè la seva icona creativa també és el gessamí, igual que la meva.
Tot va començar als anys setanta amb una exposició de ‘collages’ a la inauguració d’El Hotel de Pacha, envoltat d’amics il·lustres com Mario Testino, Kate Moss, Jade Jagger, Naomi Campbell i Elle McPherson. Més tard va conèixer Madonna, Elton John, Damien Hirst i la princesa Gloria von Thurn und Taxis, que el van recolzar en la seva carrera i en el seu camí cap a la fama. Com va passar això?
En l’art, necessites suport quan comences per fer-te un nom, i vaig tenir la sort que Mario Testino – i la seva família – Jade, Kate, Gloria von Thurn und Taxis, Madonna i altres apreciessin la meva obra i compressin els meus quadres. Quan Madonna va comprar els meus tres quadres a la galeria David Gil de Londres, tot va enlairar-se de debò. Aquestes persones fan que la teva obra es conegui de seguida i et permeten relacionar-te amb la cultura a un nivell completament nou. Mai no he pretès vendre les meves obres; la gent gairebé sempre les ha comprat perquè coneixia el meu món, el meu jardí, la meva manera de treballar, la meva vida, i això marca una diferència vital. Això va derivar en una amistat que em va presentar altres grans artistes com Julian Schnabel i Anish Kapoor a través de les meves exposicions a Nova York, Londres i altres llocs, així com col·laboracions amb editors, col·leccionistes destacats i publicacions internacionals. He mantingut aquell cercle inicial d’amics d’Eivissa, que s’ha ampliat per incloure altres figures al llarg de quatre dècades.
Quins són els seus projectes internacionals més recents?
Fa temps que no exposo perquè no sento la necessitat de mostrar la meva obra; més aviat, espero que la gent em proposi idees o projectes que em captin l’interès per poder començar. Després de la pandèmia de la Covid i la mort de la meva mare, vaig passar per un període de baixada emocional durant diversos anys i em va costar redescobrir el meu esperit creatiu. Ho superat i al maig vaig exposar a la galeria d’art Spazinoto, a la ciutat de Noto, a Sicília, amb la col·lecció «Gersumino a Noto», juntament amb el llançament d’un catàleg escrit per Mario Testino i Jan Olesen que narra l’encontre essencial de sensibilitats. Noto és la ‘Ciutat daurada’ del barroc, i he aconseguit traduir aquesta intensitat emocional a un llenguatge contemporani: un en què l’ornamentació mai és superflua, sinó que és la pròpia essència del sagrat. No segueixo un procés creatiu accelerat perquè m’agrada viure en el meu propi món, cuidar el meu jardí, passar temps amb els meus amics i reflectir l’art tal com el visc: a un ritme pausat. Amb el temps, només creo unes poques peces úniques; em terroritza la producció en massa i pintar simplement per vendre o comercialitzar la meva obra.
És l’art encara un refugi per al comercialisme i els diners negres?
Quan algú compra art, és perquè li agrada el que veu, se sent atret per això, l’inspira i vol posseir-lo per poder-lo mirar i gaudir-ne amb plaer i passió. No puc entendre comprar art com una inversió; em semblaria esgarrifós que algú comprés una de les meves obres simplement per comercialitzar-la o guanyar diners.
Com et definiries com a artista?
Em costa parlar de mi mateix i del que pinto. Correspon als altres definir-me com a artista. No em limito a cap estil, tot i que tinc una icona – el gessamí – que reflecteixo en tota la meva obra. És l’emblema del meu llenguatge floral; és una flor icònica per la seva aroma, el seu perfum, les seves belles i fragants flors i els seus múltiples usos. És bucòlic i inspirador; té molts matisos; s’obre i es marceix d’un dia per l’altre d’una manera especial; i és un mitjà per expressar la vida i l’art com a font d’inspiració. A l’exposició de Noto, em van descriure com un artista barroc contemporani.
Com veus l’art contemporani?
L’art és com un anestèsic per al dolor del món; sempre existirà; no es pot viure sense art; és una expressió única de l’esperit humà. Cada època té el seu propi estil definitiu; l’estil actual o contemporani és interessant. Sóc força tradicional com a artista i em mantinc fidel al meu enfocament creatiu tradicional. Ni m’agrada ni entenc la intel·ligència artificial; reconec que és una eina que pot ajudar el món d’altres maneres, però com a artista no m’interessa la IA.
Fa temps que no exposaves a Eivissa. Per què?
Les circumstàncies encara no s’han donat, però tinc previst organitzar una exposició a Eivissa en algun moment perquè ha estat una font de creativitat i inspiració per a mi. El Mediterrani és el lloc més meravellós de la Terra; m’encanta aquesta illa i crec que visc en un dels millors llocs del món. Ho vaig gaudir al màxim durant els bons vells temps. Tanmateix, ja no m’interessa la vida nocturna. Em vaig excedir en la vida nocturna i els seus plaers, i ara prefereixo gaudir del dia, de la meva llar, del meu jardí i dels meus amics. És una manera de viure més inspiradora.
És l’atmosfera que vas viure a Eivissa als anys setanta i vuitanta alguna cosa que mai es podrà replicar?
Cada època té la seva pròpia història. Cal viure el moment, i aquests moments sempre són únics: quan vius alguna cosa per primera vegada, et deixa una gran impressió; la segona vegada, ja hi estàs familiaritzat; i a la tercera, ja no et crida l’atenció. Els moments no es repeteixen; es transformen o canvien. Un jove a Eivissa avui ho viurà de manera diferent a com ho vam viure nosaltres als anys vuitanta, però en gaudirà i ho trobarà igual d’extraordinari. El que vam viure als 70 i 80 va ser una explosió de creativitat i bellesa en l’art, la música i la moda, en la qual les drogues van tenir un paper important. Tan bon punt vaig arribar, vaig anar a un concert de Bob Marley i em va captivar l’atmosfera de l’illa, la seva gent, els seus paisatges…
Ha fet realitat molts somnis. Quina li queda ara?
Somio amb continuar vivint la vida que porto ara – a casa meva, al meu jardí i a través de la meva pintura – i amb mantenir-me sa perquè tot això duri molt de temps.
