Lio Malca és un reconegut col·leccionista d’art contemporani i un pensador surrealista que dirigeix galeries a Nova York (60 White), la Fundació d’Art Contemporani La Nave Salinas (Eivissa) i Casa Malca a Tulum (Mèxic). També és un gran descobridor d’artistes com Jean-Michel Basquiat, Keith Haring, Kenny Scharf, KAWS, Marco Brambilla i altres pintors contemporanis de renom. Durant els últims onze anys (des del 2015), Malca ha presentat grans exposicions d’èxit a La Nave Salinas d’Eivissa amb artistes com els esmentats anteriorment, així com Pedro Pedro, Spencer Lewis, Mai Blanco, Jonny Niesche, Eva Beresin, Rafa Macarrón i Bill Viola. El seu esperit avantguardista, la seva comprensió de la narrativa de l’artista i la seva visió de futur del mercat de l’art l’han convertit en un promotor visionari de projectes curatorials contemporanis.
Com es va convertir en propietari d’una galeria?
Mai no va formar part del pla. Vaig començar col·leccionant gravats, però aviat em vaig adonar que el que realment m’apassiona són les obres originals i les històries de les persones que les van crear. Aquesta curiositat em va portar a obrir una galeria a la sisena planta de Soho. Les vendes eren només part del viatge; el que realment em motivava era descobrir artistes, aprendre d’ells i continuar alimentant aquesta curiositat.
Què significa l’art per a vostè?
De petit, em fascinava la màgia. Amb el temps, em vaig adonar que en realitat mai no l’havia abandonada; simplement havia passat a una altra etapa. Per a mi, l’art continua sent aquella capacitat d’inspirar admiració, de fer-nos veure les coses sota una llum diferent i de descobrir quelcom que sempre hi havia estat però que no havíem notat. Mai no vaig renunciar a la màgia. Simplement vaig passar a una altra etapa.
Ha canviat la seva visió de l’art amb l’arribada de les noves tecnologies?
Les eines sempre han canviat. El que mai no canvia és l’emoció que una obra d’art és capaç d’evocar. Fins ara, cap tecnologia ha canviat la manera com veig les coses, però mai no descarto la possibilitat que pugui passar. La curiositat també significa estar obert a ser sorprès.
Què busca en un artista? Valorqa els artistes emergents tant com els ja consolidats?
Sempre intento sentir una obra d’art abans d’entendre-la. Mai no he fet distinció entre artistes emergents i artistes consolidats. No trio els artistes perquè siguin similars entre si. Els trio perquè tots tenen la seva pròpia veu i alguna cosa genuïna a dir. L’artista inicia la conversa; l’obra és el llenguatge; i nosaltres som els participants.
Quin paper tenen els diners en l’art contemporani?
Els diners són molt importants perquè permeten als artistes guanyar-se la vida i continuar creant. Són el fonament de tot aquest ecosistema. Sense persones que creguin en la seva obra i vulguin relacionar-se amb el seu art, seria molt difícil per a ells dedicar-se plenament a la creació.
L’art contemporani, en particular, continua sent un refugi per al blanqueig de capitals o per a la inversió?
No m’agrada generalitzar. Sempre hi haurà gent que faci un mal ús de qualsevol activitat, i l’art no n’és cap excepció. Però reduir el món de l’art a això seria un error. Una obra d’art pot esdevenir una bona inversió, però la veritable diferència rau en el motiu pel qual la compres. Si la compres perquè hi connectes, perquè t’emociona i perquè creus en l’artista, el valor econòmic esdevé una conseqüència, no pas la raó.
Com ha aconseguit un projecte com La Nave Salinas mantenir-se actiu durant més d’una dècada?
La Nave es manté gràcies al nostre compromís i a la convicció que val la pena continuar fent-ho. Va néixer d’una passió tremenda pels artistes i del desig d’oferir-los un espai únic on mostrar la seva obra. Onze anys després, continuem tan entusiastes i compromesos com sempre. Cada exposició presenta un gran repte, però també és una oportunitat per retornar als artistes una mica del que m’han donat.
Reparteix el seu temps entre Nova York, Eivissa i Tulum. Què hi troba en aquests llocs icònics però completament diferents? Hi ha alguna connexió entre ells?
La connexió és, de fet, la desconnexió. Per a mi, Nova York és un lloc de transició pel qual, d’una manera o altra, acaba passant tot allò que m’interessa. Té una energia que atrau molts i repel·leix altres. M’encanta, i quan n’estic lluny, tinc la sensació que em crida de nou. Una vegada vaig sentir una descripció d’Eivissa que sempre m’ha semblat molt encertada: és la col·lecció més gran de xais negres que, amb el temps, es van convertir en cignes blancs. Avui dia, molts d’ells són amics íntims. Va ser molt fàcil triar Tulum com una de les meves àncores. Quan hi vaig arribar el 2012, vaig sentir una sensació semblant a la de llançar-me a un riu de corrent ràpid: una energia que t’arrossega i et impulsa a explorar. Allà vaig poder aprofundir en una cosa que m’interessava molt: crear un híbrid entre els mons de l’art i l’hostaleria. Pura alquímia. No crec que fos per casualitat que els maies escollissin un lloc com aquest per construir una ciutat tan important.
Està canviant la IA la naturalesa de l’art?
Encara no he vist res que em faci pensar que la intel·ligència artificial hagi canviat profundament l’art, però potser és a tocar. La innovació per si mateixa mai m’ha impressionat. El que m’impressiona és quan una nova eina aconsegueix evocar una emoció que abans no existia.
La Nave ha organitzat exposicions d’èxit durant onze anys. S’havia imaginat mai fins a quin punt aquesta galeria i el seu projecte artístic esdevindrien tan rellevants tant en la cultura local com en la global?
Sempre he dit que somiar no costa res, així que prefereixo somiar en gran mentre estic ben despert. Molts d’aquests somnis s’han fet realitat, però n’hi ha dos que són especialment importants per a mi. El primer és que La Nave pugui servir de trampolí per als artistes que exposem, ajudant-los a fer el salt a l’escena internacional, perquè museus i institucions algun dia els descobreixin i els incloguin en els seus programes. El segon són els tallers que fem amb nens. Si el que qualsevol d’aquests nens veu a La Nave desperta alguna cosa en ells que un dia els porti a descobrir la seva pròpia vocació artística, això seria un regal enorme per a mi.
En el món turbulent d’avui, és més difícil vendre art?
Els meus esforços per vendre art queden molt superats pel meu desig que els col·leccionistes vulguin comprar l’obra que he triat amb tanta cura. Per a mi, hi ha una gran diferència entre vendre una obra i aconseguir que algú vulgui posseir-la de debò. Avui dia, molta més gent s’interessa per col·leccionar, però també hi ha molts més artistes. El que continua sent escàs és la qualitat: aquella obra d’art que realment em deixa sense alè.
Amb què somia Lío Malca en aquest moment?
Somio amb continuar tenint l’ambició i el desig de descobrir, aprendre i compartir totes aquelles coses que encara aconsegueixen commoure la meva ànima. I, sobretot, de no perdre mai la capacitat de sorprendre’m. El meu somni més gran no és trobar la propera gran obra. És no perdre mai la curiositat ni la perspicàcia que em permetran reconèixer-la el dia que es presenti davant meu.
