En el centre històric dePalma, concretament al barri de Santa Eulalia,Can Vivot aposta per una fórmula que conjuga el respecte pel patrimoni històric i les activitats econòmiques per a la seva conservació. Aquest palau barroc, que podria haver servit d’escenari per a El Gatopardo, pertany des de fa generacions als comtes de Zavellà, Grans d’Espanya. Avui és propietat dePedro de Montaner, i de la seva esposa Maida de Quiroga.
Des de 2023, Montaner ha reactivat l’immoble, combinant el seu ús com a residència privada amb una obertura al públic. I especialment, al teixit empresarial. Pop ups, sessions de fotografia, presentacions o trobades corporatives formen part d’una programació que respon a la necessitat de generar ingressos, cosa que serveix per sostenir un actiu patrimonial d'”alt cost”, ja que és un edifici històric i catalogat. “És una manera d’obtenir recursos per a mantenir-lo, moltes empreses ens sol·liciten espais per a les seves activitats o sopars”, expliquen des de la propietat.
Fins fa a penes uns anys, Can Vivot romania pràcticament ocult. Era un gran casal tancat amb un pati enreixat que amb prou feina deixava veure la seva imponent escala. Avui, permet accedir a un entorn que s’ha mantingut intacte des del segle XVIII. “És una raresa no només a Mallorca, sinó també a tot el Mediterrani”, assenyala Montaner, sobre el qual és, probablement, l’últim palau. La singularitat del projecte resideix justament en aquest equilibri. No es tracta d’un espai museïtzat, sinó d’una casa habitada. Una part continua sent usada com a residència familiar, la qual cosa reforça el caràcter autèntic de l’experiència. La filla del matrimoni, Sol, ha estat l’encarregada de la conceptualització del projecte, que permet compatibilitzar ús privat i obertura pública.
El recorregut comença a la sala d’entrada, a la qual s’accedeix per la imponent escala barroca que destaca en el conjunt arquitectònic. Des d’aquí se succeeixen sales que mantenen la seva configuració original. Salons, xemeneies, peces d’orfebreria i, sobretot, una biblioteca que és l’autèntica joia de la casa. El seu fons inclou incunables, manuscrits i còdexs de Ramon Llull, al costat d’edicions de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Entre les peces més rellevants destaca el diari original de la batalla de Lepant.
La biblioteca connecta amb la sala de música, decorada amb tapissos barrocs. Cal destacar que, al segle XVIII, la nòmina d’empleats de la casa incloïa tota una família de músics, nascuts al poble de Valldemossa. “En aquesta sala és on fem normalment les activitats culturals i els esdeveniments privats en un format més reduït que al pati”, expliquen els propietaris.
El valor de Can Vivot també resideix en la seva col·lecció artística. En l’anomenat saló de Ribera es conserva un Sant Jeroni, signat per l’artista, que va ser cedit en el seu moment al Metropolitan Museum de Nova York per a una exposició monogràfica. Enfront d’ell, una altra obra, en aquest cas atribuïda a Artemisia Gentileschi, reforça el caràcter excepcional d’una galeria pictòrica d’un palau ple de tresors: l’alcova de Felip V, vidres de Murano, mobiliari mallorquí d’època i consoles barroques.
Darrere d’aquesta obertura existeix una estructura per a fer-ho possible. En 2022 es va crear l’Associació Can Vivot, que integra perfils que van des d’historiadors de l’art fins a economistes, per a professionalitzar la gestió i facilitar “l’accés a finançament” amb l’objectiu què “els doblers de les activitats reverteixin en la conservació de l’immoble”, assenyalen.
En paral·lel, la casa ha començat a posicionar-se com un espai interessant per a marques i projectes culturals. Col·laboracions amb iniciatives com el festival tèxtil X-Tant, centrat en el món dels teixits i de l’artesania, o esdeveniments musicals, com el Fest Músic. Dues activitats que reforcen la visibilitat del projecte. Mentrestant, la presència en xarxes socials del palau actua com a canal de captació per a nous públics, sigui en Instagram o a la web, en la qual ofereixen informació addicional.
El repte, per als propietaris, és sostenir el difícil equilibri entre conservació, ús i rendibilitat. En el cas de Can Vivot, el model està en marxa. I un palau, del segle XVIII que no renuncia a la seva identitat, ha trobat en la particularitat de l’experiència que ofereix una via per a assegurar-se un futur.
