Balears

L'Eivissa que ja no existeix: Walter Rudolph i les fotografies que van capturar l'últim estiu despreocupat de l'illa

Un nou llibre rescata les fotografies més íntimes i lluminoses d’una illa que encara no sabia que es convertiria en un mite global.

Eivissa als anys setanta. Foto: United Archives, Walter Rudolph, Agony + Ecstasy Gallery.

Algunes fotografies documenten llocs. Altres capturen el moment exacte en què un lloc està a punt de desaparèixer per sempre. Això és exactament el que passa quan obres *Walter Rudolph: Ibiza 1976*, el nou llibre editat per Emma Salahi i publicat per Agony + Ecstasy Gallery. No sembla un arxiu. Sembla un portal.

Cada pàgina transporta el lector a una Eivissa atrapada entre dos mons: massa moderna per continuar essent completament rural, però encara massa innocent per imaginar la màquina turística i simbòlica que acabaria esdevenint dècades més tard.

Walter Rudolph va arribar a l’illa el 1976, treballant com a fotògraf per a Thomson (ara TUI) i Iberia, en plena època de l’auge del turisme mediterrani europeu. L’alemany havia passat anys viatjant a destinacions emergents d’arreu del món, fotografiant allò que aviat esdevindria la destinació de vacances de masses per excel·lència: Portugal, Itàlia, Hong Kong, Kenya i la Mediterrània dels anys setanta. Però Eivissa va resultar ser una cosa completament diferent. Perquè el que Rudolph va trobar aquí no va ser només una destinació turística en creixement. Va trobar una atmosfera única.

Fotos: United Archives, Walter Rudolph, Agony + Ecstasy Gallery
Prenent el sol a la platja de Sant Antoni de Portmany, Eivissa, 1976. Prenent el sol a la platja de Sant Antoni de Portmany, Eivissa, 1976.
Turistes gaudint de la vida nocturna a la barra de l'Hotel Argos, Eivissa, 1976. Turistes gaudint de la vida nocturna a la barra de l'Hotel Argos, Eivissa, 1976.

Les seves imatges – filmades amb pel·lícula en color Kodak – mostren una illa que encara és imperfecta, sense presses i profundament humana. Una Eivissa on els petits Fiat 600 omplien els carrers empedrats durant la migdiada, on les dones eivissenques emblanquinaven les façanes sota el sol mediterrani, i on el Dalt Vila encara semblava més un antic poble que una postal internacional.

Veiem l’antic Hotel Montesol, les escales estretes de la ciutat emmurallada, El Corsario, places plenes de cotxes clàssics, turistes elegants al Penta Club, hostesses d’Iberia posant amb passatgers i escenes quotidianes que avui semblen gairebé impossibles d’imaginar a l’Eivissa actual. Però el que és realment extraordinari de l’arxiu no és la nostàlgia. És la calma.

Rudolph fotografia l’illa sense artifici, sense espectacle i sense cap intenció de convertir-la en una icona. La seva mirada és discreta. Simplement observa. Hi ha alguna cosa profundament delicada en la manera com captura la llum, els carrers i la gent. És com si fins i tot ell sabés que Eivissa mereixia ser tractada amb una certa delicadesa.

TUI – Home, dona i nen petit davant de la sortida d'un autobús, Espanya, anys 70
Turistes passen davant d'un aerogenerador amb la inscripció "Ibiza" en un Fiat 600 groc, a l'illa balear d'Eivissa, Espanya, durant la dècada de 1980.

El resultat té una qualitat cinematogràfica. Els colors saturats, les composicions gairebé accidentals i l’obsessió per l’hora daurada recorden inevitablement el món visual de Wes Anderson. Però aquí no hi ha ficció ni estilització retro. Tot va passar exactament així. I potser per això el llibre és tan commovedor. Perquè enfronta el lector amb una pregunta incòmoda: què queda realment d’aquella Eivissa?

L’illa continua sent una de les destinacions més sol·licitades del planeta. És més sofisticada, més internacional i molt més poderosa econòmicament que no pas el 1976. Però les fotografies de Rudolph ens recorden una cosa important: Eivissa no es va convertir en una llegenda només per les seves platges o el seu clima. Es va convertir en una llegenda perquè oferia una manera de viure diferent. Més lenta. Més lliure. Més espontània.

Emma Salahi, fundadora de la Galeria Agony + Ecstasy i la persona responsable de rescatar aquest arxiu, entén precisament aquest valor emocional. Durant anys, la seva tasca com a comissària ha consistit a recuperar fotografies històriques d’Eivissa, com si intentés reconstruir la memòria visual d’una illa que està constantment en risc d’oblidar-se a si mateixa.

Una noia prenent el sol en una platja de l'illa balear de Formentera; Eivissa 1976.
Vida de platja a Eivissa, Eivissa 1976.

I això fa que *Walter Rudolph: Ibiza 1976* sigui molt més que un simple llibre de fotografia. És un acte de preservació cultural. Una càpsula del temps emocional d’Eivissa abans de l’excés, abans dels algorismes i fins i tot abans de la seva pròpia llegenda mundial. Mirar aquestes imatges evoca una sensació estranya: felicitat i tristesa alhora.

Alegria en adonar-se que aquella Eivissa realment existia. I una sensació de pèrdua perquè, en el fons, tots sabem que mai no tornarà. Tot i que potser precisament aquest és el veritable poder de les grans fotografies: permetre que certs llocs continuïn vius fins i tot després d’haver canviat per sempre.

Fotografies cortesia de United Archives, Walter Rudolph i la Galeria Agony + Ecstasy.