Els espectadors del documental *The Designer Is Dead*, dirigit per Gonzalo Hergueta i centrat en la figura de Miguel Adrover, probablement arribaran a la mateixa conclusió: el dissenyador està mort. No obstant això, aquesta idea és enganyosa. Perquè Adrover és, i sempre ha estat, molt més que això. Fotògraf, artista i pensador, la seva carrera va presagiar algunes de les idees clau que defineixen la indústria de la moda avui dia. Nascut a Mallorca i format creativament a Nova York a finals de la dècada de 1990, és difícil entendre fenòmens com el *upcycling* o certes estètiques que més tard adoptarien grans cases de moda, com ara Balenciaga sota la direcció de Demna Gvasalia.
Però hi ha una altra raó per la qual Adrover transcendeix el paper de dissenyador. Té a veure amb una tendència que és especialment rellevant avui dia en termes de reinvenció professional: la seva capacitat per redefinir el seu propi espai creatiu. Lluny de les passarel·les, Adrover també és el creador d’un espai únic al centre de Palma. Quan va rebre el Premi Nacional de Disseny de Moda, abans que comencés el rodatge del documental, aquell espai continuava tancat. Havia passat per diversos noms, com Flora i Distrito, tot i que el projecte original provenia d’una idea més íntima: EsJaç. En català, és un terme que fa referència al llit on dormen els animals, a la marca que els seus cossos deixen quan s’aixequen. Una idea que connecta amb la noció de rastre i identitat, conceptes clau també en la seva obra.
Quan l’espai va obrir les portes, Adrover ja havia assolit un reconeixement internacional. S’havia guanyat la *Vogue* dels EUA i havia captat l’atenció dels crítics de moda. Però també va experimentar la cara amarga de l’èxit: el fracàs de la seva col·lecció *Utopía*, presentada poc abans dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. La seva col·lecció, centrada en el multiculturalisme, va topar amb un moment en què peces com els caftans i les djellabas ja no es veien com a símbols de diversitat, sinó que s’havien convertit en objectes de sospit. La indústria li va retirar el seu suport. Sense inversors, Adrover va deixar el circuit de la moda i va acabar treballant de taxista a Egipte.
Aquest canvi va marcar un punt d’inflexió. Quan va decidir tornar a Mallorca, va assumir un petit local, de poc més de 40 metres quadrats, que el seu avi havia comprat anys abans, situat a la zona de La Lonja. A principis dels noranta, l’espai funcionava sota el nom de Distrito, dirigit per un jove Adrover que encara no era dissenyador, ni artista, ni fotògraf. Era, senzillament, algú amb un ull clínic.
En tornar, es troba en un bar convencional en una zona plena de vida nocturna. És allà on llança un projecte que, vist amb la perspectiva del temps, es pot percebre com una extensió física del seu univers creatiu. Les formes ondulants, les rajoles de mosaic, el terra encaladat i els banys coronats per petites cúpules cobertes de branques sense tractar segueixen una lògica artesanal. Fins i tot els elements més funcionals, com les tapes de vàter tallades en fusta d’olivera, formen part de la seva narrativa artística.
La decisió més radical, però, és també la menys viable comercialment: la instal·lació d’un gran tinador de terrissa, d’uns dos metres de diàmetre, que ocupa una part significativa de la superfície de la botiga. En un petit negoci on cada metre quadrat compta, Adrover decideix sacrificar capacitat en favor del concepte. L’estructura, coronada per branques de figuera, actua com a peça central i com una declaració d’intencions. Es troba sobre un pedestal de l’escultor Ferran Aguiló, que també és l’autor dels fanals exteriors del local, fets de ferro forjat.
El resultat no és només un bar; durant anys ha servit com a centre cultural. Dissenyadors, artistes i figures creatives van passar pel local per xerrar amb Adrover, que s’havia retirat oficialment del món de la moda. Al mateix temps, corrien rumors: possibles fitxatges per grans cases, contactes amb firmes internacionals. Era l’època de John Galliano a Dior i la recent marxa d’Alexander McQueen de Givenchy. Tot apuntava que el talent d’Adrover acabaria reabsorbat pel sistema.
Però això no va passar. I aquí rau l’eix de la història. El dissenyador va continuar atenent trucades i enviant correus electrònics, però aquella identitat ja no li pertanyia. Havia canviat. Va néixer el barman, el dissenyador d’interiors, el creador d’espais. Més endavant, també sorgiria el fotògraf, autor d’un recent volum que aplega gairebé 300 retrats i que, un cop més, amplia el seu abast creatiu en una història que parla menys d’abandonament que d’evolució. Perquè, tot i que és cert que el dissenyador ha mort, el que ha passat en realitat és una cosa més interessant: només n’ha desaparegut una de les seves moltes encarnacions. A jutjar per la seva carrera, és raonable pensar que encara en queden diverses per descobrir.
