Antiga escola republicana i casa senyorial amb 120 anys d’història, l’edifici Son Sunyeret va ser un dels primers recordatoris físics del creixement de l’Eixample de Palma a principis del segle XX. Després d’anys de campanya per aconseguir que fos declarat bé d’interès cultural i evitar-ne l’enderroc, l’edifici s’ha convertit ara en un projecte residencial mitjançant un procés de restauració meticulós que ha reconstruït gairebé tota la propietat des de zero, tot preservant la façana original.
L’edifici, situat al carrer Bisbe Massanet (al costat del parc Ses Estacions), va ser dissenyat l’any 1905 pel mestre d’obres Gaspar Reynés i Coll (1845–1911), una figura destacada en el desenvolupament urbà i arquitectònic de Palma. Entre altres obres icòniques a la capital balearica, va dissenyar el llegendari Hostal Cuba al districte de Santa Catalina. També va dissenyar i construir un gran nombre d’habitatges en aquell mateix barri, a Son Espanyolet i en altres zones del centre històric, així com infraestructures i instal·lacions per a usos industrial, ramader i religiós.
L’Associació per a la Revitalització dels Centres Històrics de les Ciutats (ARCA) feia campanya des del 2019 per a la protecció de l’edifici, citant el nom Reynés y Coll com un dels seus arguments principals. Segons els experts d’ARCA, Son Sunyeret representava una part valuosa de la història de la ciutat que s’havia de preservar a qualsevol preu. L’Ajuntament va suspendre l’enderroc per avaluar el valor patrimonial de la propietat, que finalment es va confirmar.
El projecte de renovació ha estat en marxa durant els darrers dos anys, i l’edifici acull ara una dotzena de pisos que ja estan ocupats. L’empresa de construcció Llull Sastre i el despatx d’arquitectura Palomino Arquitectos han estat els artífexs d’una transformació que uneix el passat i el present de Ciutat.
“El fet que hàgim hagut de preservar la façana ens va imposar importants restriccions, però també ens va obligar a pensar de manera diferent”, explica Rafa Llull, cap del departament de desenvolupament de l’empresa de construcció. “Amb el temps, ens vam adonar que aquesta restricció acabaria esdevenint el punt fort més gran del projecte i allò que el faria realment únic.”
Llull explica com s’ha desenvolupat un procés meticulós, que ha requerit un artesania avançada. «Aquest tipus de projecte no es pot abordar amb solucions estàndard; exigeix especialització i una àmplia experiència in situ. No es tractava de disfressar l’edifici, sinó de respectar la seva identitat.» En aquest sentit, explica que es van fer esforços per preservar els elements que donaven al complex un major sentit de la història, alhora que s’introduïa «un llenguatge modern als espais interiors, a les distribucions i a la comoditat». L’objectiu, assenyala Llull, «era que l’antic i el nou coexistissin de manera natural».
Alejandro Palomino, de Palomino Arquitectos, expressa una opinió similar, emfatitzant el caràcter únic de l’edifici. «Vam voler salvar la bretxa entre la ciutat tal com era el 1905 i la ciutat tal com és avui.» Així, el projecte es va dur a terme amb un enfocament clar en els estils arquitectònics tradicionals mallorquins. També es van afegir plantes addicionals per maximitzar la rendibilitat del projecte. «Tecnològicament i estructuralment, va ser un gran repte: vam haver de fer dos soterranis perquè els requisits d’aparcament actuals són molt diferents dels de fa cinc anys. I ho vam haver de fer amb una façana que no podia esfondrar-se i amb propietats veïnes que no tenien soterranis».
